Energia, escalfament, sostenibilitat i crisi

Des de fa temps i de manera exponencial s'ha disparat la quantitat d'informació que circula pels mitjans de comunicació sobre els temes relacionats amb l'energia, l'escalfament, la sostenibilitat i la crisi. Quina és la raó de tot plegat? Jo diria que n'hi ha dues: la primera és l'alarma sobre l'escalfament del planeta i la segona, l'encariment del preu del petroli.

Per una banda, les grans catàstrofes climàtiques que hem patit els darrers anys ens han fet reflexionar i arribar a la conclusió que el planeta pateix un escalfament i una variació del seu equilibri normal quant a calor i fred. Aquest fet provoca anomalies que ja comencem a notar: èpoques de sequera que s'alternen amb pluges torrencials quan no toquen, desastres provocats per huracans, inundacions al centre d'Europa i a altres llocs del món, etcètera. Un nombre gran de científics s'ha posat a treballar per tal d'avaluar les dades i fer una predicció possible d'allò que podria passar. Tots els estudis que s'han realitzat mostren un futur molt i molt negre, descoratjador per a la vida humana. A les nostres latituds el problema esdevindrà econòmic i serà greu, però a les zones pobres del planeta els estralls arribaran a ser mortals. Milions de persones moriran ja que la vida en aquestes àrees serà impossible: fam, escassetat d'aigua, malalties associades.

Per altra banda, apareix l'encariment desproporcionat del petroli. Els països en vies de desenvolupament, com ara la Xina i l'Índia, consumeixen aquest recurs cada cop més i, si a això hi afegim el que podria ser un esgotament de les reserves quantificades, l'alça de preus podria ser elevada. És la llei de l'oferta i la demanda. Des dels anys 60 no s'han trobat nous jaciments petrolífers. Per tant, quan els recursos que actualment són explotats s'acabin, ja no hi haurà més cru!

Això sembla molt fàcil de dir, però què significa realment? Tota la nostra civilització es mou gràcies al petroli. L'any 1900 la gent vivia en cases i es desplaçava a cavall, en carro o a peu. Per a recórrer distàncies llargues hi havia el tren, que es movia gràcies al vapor, de la mateixa manera que els vaixells. No existien els avions. Els aliments tenien una procedència local, com els vestits. Tots els teixits eren naturals, fets de cotó, llana, sarga i altres exemples. Els mobles eren elaborats pel fuster del poble amb els materials de la zona. Només algunes persones amb molts diners podien comprar aquests productes fora, encara que vinguessin de lluny.

Avui tots depenem de la mobilitat. Les grans companyies de transport ens porten mobles de Suècia, verdures del Marroc, fruites de Turquia o d'Amèrica del Sud, ordinadors del Japó, pantalons de la Xina i un llarg etcètera per tal de cobrir totes les nostres necessitats. Tot això sense comptar que anem a treballar a 40, 50 o 80 km de casa. Com ho farem tot això sense l'or negre? Tota la societat, els milions de persones que ens diem del primer món, estem esclavitzats, encadenats al petroli. No ens agrada haver de pagar pel cru ja que embruta el medi ambient. El control d'aquest bé tan preuat ha generat i continua provocant centenars de conflictes, guerres, assassinats i genocidis. Tanmateix, què passarà quan en falti? Som en un carreró sense sortida. Totes les infraestructures actuals funcionen amb petroli. D'aquí a uns anys el nostre model de vida basat en aquesta mobilitat no servirà.

Sens dubte el canvi serà dramàtic. La societat tindrà temps de canviar el seu model de vida abans que s'esgoti aquest recurs fòssil? Aquest és un gran repte per a l'home. Potser mai ens havíem trobat davant de la necessitat imperiosa de fer un canvi tan radical en tan poc temps. Els més pessimistes afirmen que d'aquí a 10 anys ja no hi haurà petroli, mentre que els més optimistes asseguren que encara durarà 40 anys.

Ésser espectador d'aquest canvi pot esdevenir un fet apassionant. Per desgràcia, molts també en serem protagonistes. I potser veurem el mal que fa una crisi d'aquestes magnituds. L'ésser humà és un animal de supervivència, el més ben adaptat per sobreviure en qualsevol situació. Si més no això és el que diuen. Bo i així, ara ens trobem atrapats en un model de vida que no té sortida, que no té futur, del que en som dependents i per al que no tenim cap solució.

Això no obstant, sóc optimista. Penso que, d'una manera o d'una altra, la societat trobarà el camí adequat per sortir d'aquest problema i obrirà, sigui com sigui, una nova etapa de la Història. Tan de bo que el governants i la societat no perdin de vista el contingut que recull la postdata de la Carta de la Pau dirigida a l'ONU: concentrar les seves mires al bé dels contemporanis , atès que ja existeixen i tenen dret a viure la seva vida amb dignitat humana, sense que el bé dels presents hipotequi l'equilibri ecològic del futur.

La matèria prima que ha permès els grans monopolis d'energia iniciats per Rockefeller s'esgota, com també ho fan els negocis que permeten als propietaris de les reserves energètiques ser desorbitadament rics. Potser en un futur l'energia ja no serà propietat dels pocs que la comercialitzen. Tal vegada més endavant l'energia serà més a l'abast de tothom i es podran evitar els conflictes per disposar-ne. Al cap i a la fi, el planeta Terra està format per matèria i energia. La primera és inesgotable a la Terra. El problema que ara tenim és que durant els últims 100 anys ens hem adormit tot creient que el petroli sempre existiria.

Sembla que quan les coses ens van bé no hi pensem ni ens esforcem per aconseguir exemples millors. Malgrat tot, estic segur que trobarem una solució per a tot això i que aquesta serà bona. Espero que ho puguem veure.

David Elias
Carta de la Pau