El món ha perdut el nord!

brujula300“El món ha perdut el nord!” Són paraules que ens vénen al cap sempre que obrim un diari o una revista o que encenem la televisió.

Per què tenim la sensació que aquesta frase és veritat? Serà que els mitjans de comunicació social són en part o potser completament responsables d’aquesta sensació que caminem sense nord?

¿Ens hem acostumat que els titulars de la portada o de l’obertura d’un telenotícies es refereixin quasi sempre a conflictes, desgràcies, actes violents -en context de guerra o no- desencadenant aquell aspecte mòrbid que ens sacseja trencant la nostra rutina, que ens mou com si fóssim titelles a les quals algú estigués movent els fils, però alhora ens provoca una emoció tal que ens fa sentir més vius?

A vegades l’impacte que ens produeixen és tan fort que ens fa perdre el sentit de la realitat en el seu conjunt, com si no existís res fora d’aquells flaixos mediàtics. D’aquesta manera, difícilment pensem més enllà de la realitat que ens mostren.

Manuel Pinto, professor de l’Institut de Ciències Socials de la Universitat del Minho, en el grup de treball de Portugal que va participar en el II Congrés Edificar la Pau al segle XXI, interpreta aquest fenomen des d’una particular perspectiva. Segons ell, els mitjans de comunicació social són  una manifestació de la cultura del sol ús presentant successives onades de centralitat i d’oblit. Tots determinem esdeveniments fins que els mitjans de comunicació social se centren en un altre esdeveniment fent que oblidem els anteriors. Nosaltres mateixos ens oblidem. I aquest fenomen moltes vegades ens aliena de la realitat.

Paradoxalment allò que ens sacseja i que ens pot fer sentir més vius, a la vegada, ens provoca una certa alienació de la realitat, com si constantment estiguéssim fent surf per una carena de successives onades.

Aquestes ones de centralitat i oblit encara ens provoquen una major sensació de manca de nord, però, Manuel Pinto assenyala el paper crucial que tenen els mitjans de comunicació social per posar en evidència cap a on es dirigeixen aquests focus, que a la vegada, intenten mantenir constantment en un punt àlgid d’atenció i alerta. Per a això, moltes vegades les notícies apel·len a la nostra emoció. Ara bé, caldria preguntar-nos sobre quin tipus d’emoció apel·len o provoquen.

El filòsof francès Michel Lacroix diferenciarà entre l’emoció-xoc i l’emoció sentiment, referint-se al fet que la primera constitueix l’espai d’una vida frenètica, trepidant, excitant però poc profunda, que no passa de la sacsejada inicial superficial i efímera. Aquest tipus d’emoció és la que ens provoquen els títols sensacionalistes sovint entesos com a descripció fidedigna de la realitat. Això porta a aquest filòsof a afirmar que “el règim de l’emoció-xoc ens immola a les imatges del mal”; o sigui, que ens sacrifiquem en honor d’aquestes imatges, fent que proliferin a més que ens deixen immunes a la realitat concreta existent del patiment de la gent, ja sigui d’aquells que estan a prop o d’aquells que són més llunyans.

Ara bé, pel que fa a l’emoció-sentiment, Lacroix considera que constitueix una porta d’entrada a la profunditat del jo; que floreix quan el subjecte se situa davant del món amb una actitud contemplativa, de manera que aquesta és una dádiva d’una vida atenta. Però perquè es doni aquesta vida atenta hem d’estar menys àvids de notícies i hem de seleccionar allò que realment és important per a la nostra vida tant personal com social.

Si volem fer una anàlisi més profunda de la realitat, no ens podem quedar en el nivell de l’emoció-xoc. No obstant això per a superar-la necessitarem prendre certa distància crítica, passar la nostra emoció també per la raó.

Tornant a l’aportació de Manuel Pinto, cal una alfabetització mediàtica que, segons aquest autor, serà també una alfabetització per a la ciutadania.

Cal tant una formació mediàtica com un ús responsable dels mitjans de comunicació social. Hem de ser conscients que el telenotícies -o qualsevol altre mitjà de comunicación- no entra a casa sense el nostre consentiment. Som nosaltres els que decidim què entra i què no a casa, som nosaltres els que decidim amb quina programació i amb quins mitjans ens informem.

Per a aquesta tasca, ens sembla que podria ser una bona opció recórrer a l’auxili d’allò que hauria d’orientar la nostra vida i que tots coneixem com a virtuts cardinals: les que ens proporcionen les marques en el camí que hem de recórrer, que ens delimiten les sendes correctes. Són la justícia, la prudència, la fortalesa i la temprança, valors que ens serveixen de brúixola, perquè així sapiguem optar a les lectures que fem de les notícies i perquè aquestes siguin un instrument de desenvolupament personal. La guerra a l’altre costat del món ens afecta de tal manera que som persones més pacífiques i solidàries en l’àmbit de la nostra acció.

Potser la primera virtut que hem de tenir en compte ha de ser  la justícia, és a dir, preguntar-nos sobre allò que és just que sapiguem i allò que no és just que se sàpiga. Ens cal a nosaltres rebutjar aquella informació injusta i buscar la que sigui justa. I, tenint en compte que cada un de nosaltres també és un agent mediàtic, ens hem de regir per la prudència. Si ens deixem portar per la primera emoció, independentment del fet que la informació que se’ns ofereixi sigui útil o no, podem estar faltant a la fortalesa.

Finalment no podem faltar a la virtut de la temprança. És la virtut que ens atorga un cert equilibri, ja que és la que exclou els extrems “viciosos”. És la que ens permet passar de l’emoció-xoc inicial a la raó, i això sense menysprear l’emotivitat qual cosa desembocaria en un racionalisme fred i insensible. La temprança ens permet passar del frenesí, del moviment continu a la contemplació i quietud, fins que assolim un moviment harmònic. És la virtut que equilibrarà allò que necessitem saber l’exterior i el que necessitem saber l’interior. Potser és aquesta la virtut, que juntament amb les altres, ens permeti arribar a una emoció-sentiment, a contemplar la realitat existent ia entusiasmar-per la mateixa.

Necessitem la temprança per contemplar el món en la seva profunda realitat, envers saviesa poder diferenciar el que ens presenten del que veritablement és la realitat existent. Necessitem aturar-nos i contemplar no tan sols el món, sinó concretament les persones. Cal contemplar els altres per intentar identificar quines són les seves necessitats més importants. I necessitem contemplar a nosaltres mateixos.

És important destacar que aquesta manca d’anàlisi respecte a les notícies o programes és un problema global, però també personal.

Si nosaltres fóssim la notícia, què hi hauria de bona i de mala notícia en nosaltres? On està el “nord” del món i el nostre personal?

 

Francisco Bártolo, Gemma Manau, Helena Adegas, Sílvia Rodrigues són membres de l’Institut da Paz João Tomé Chomze, Porto (Portugal)

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>