El present: àmbit de síntesi

cartell passat futur 300Com moltes paraules de les actuals llengües occidentals, “història” enfonsa les seves arrels en el grec clàssic i té el seu origen en ‘oïda': “jo sé”. De oida es desprèn oistor: “savi”. I d’aquí va anar derivant fins el vocable oisotoria: “qualitat de saber” o “contes del savi”. També trobem en el grec la paraula historein, que significa “inquirir, preguntar”.

Submergir-nos en els orígens del sentit de la paraula “història” ens dóna compte de la seva vocació originària. Les paraules es corresponen amb sentiments i idees que vinculen l’ésser humà amb la realitat. “Història”, doncs, ens revela aquesta voluntat de saber que té l’ésser humà, de preguntar, d’inquirir. I no un saber qualsevol, sinó un saber sobre si. Aquest famós d’on vinc?, que ens il·lumina una mica el on sóc i qui sóc.

La Carta de la Pau ens suggereix en el seu punt IV que “és fructuós conèixer la Història el més possible”. Ens apel·la a que ens preguntem, en la mesura del possible, d’on venim, quins esdeveniments pretèrits han afavorit la nostra existència i les circumstàncies actuals.

Quan som capaços de preguntar-nos qualsevol cosa, vol dir que tenim un grau de consciència sobre nosaltres mateixos i l’entorn del qual som fruit. No obstant això, moltes vegades aquest grau de consciència no és suficient o no ens satisfà, ja que alguna cosa ens fa preguntar-nos encara més.

Quan comença a ser passat el passat? El present, no ens cap dubte, és el que estem vivint ja, ara i aquí. Tanmateix, no hi ha una línia rígida que ens desvinculi amb el que va passar fa cinc segons, la setmana passada, fa 41 anys o en els començaments de l’escriptura. Tampoc estem aïllats del que ha passat en altres geografies ni en el si d’altres cultures.

El present és un moment o un àmbit de síntesi, on convergeix tot el que ha possibilitat l’existència d’aquest present concret, únic, insubstituïble. Aquestes coordenades espai-temporals estan entrellaçades amb infinitats de situacions presents d’altres éssers vius existint en el seu propi context. El present podem enfocar a una fracció de segon o ampliar-lo a l’existència sencera d’una persona. Depèn de quant apropem o allunyem la lupa per comprendre més a fons un detall o abastar el context d’una vida.

Sense passat no hi present

Quin lloc té el passat en aquest àmbit de síntesi que és el present? El seu paper és transcendental, és generador del present. Contemplem l’existència d’una persona concreta. Jo mateix, per exemple. Vaig néixer a la Ciutat de Mèxic, el 1973. Els meus pares van néixer a la mateixa ciutat, però els meus dos avis i els meus dos àvies van néixer en llocs diferents. Una revolució els va fer emigrar a ells i les seves famílies a la capital del país. A aquesta revulución la van precedir trenta anys de dictadura, però també avenços en la cultura, indústria, comerç … mestissatges d’ètnies diferents, alteracions en el paisatge, canvis de paradigmes. I a aquest segle, el XIX a Amèrica, li van antecedir molts segles d’història de la humanitat, cadascun amb les seves característiques concretes que l’han fet diferent a l’època anterior, però també amb constants que van desvetllant les facetes més originals de l’ésser humà.

Sense tot aquest allau d’esdeveniments pretèrits, planetaris i profundament humans, jo no seria avui aquí. El passat és més present del que podem intuir. És part de la nostra biologia, de les nostres emocions i pensaments, de les nostres creences, del nostre ésser social, de la infraestructura material que sustenta les nostres convivències.

En la mesura que ens qüestiona el present, en què no estem satisfets amb ell, també ens qüestiona el passat. Aquí és on es fa necessari el seu estudi i reflexió. Hem d’apropar-nos als esdeveniments històrics intentant no idealitzar, acostant-nos el més possible a les dades reals, allunyant-nos dels ismes. Això implica diàleg entre diverses disciplines i humilitat i respecte a l’hora de plantejar o replantejar els fets passats.

Fer història, fer memòria, ens posa cara a cara amb el rostre de la humanitat. Si som honestos en aquest cara a cara, veurem que no existeix la perfecció. En tot cas, la constant és la “imperfecció”. No som els fills model d’una societat model. Som els que som, els que hem resultat ser. Els possibles. El perfecte és el que ja no admet canvis. El imperfecte, en canvi, és allò perfectible, que sempre s’està fent, que mai es conclou.

No podem canviar la història

No podem desfer la Història. El que sí podem és canviar el nostre enfocament sobre ella, a partir de noves dades o de successives maduracions en la nostra forma d’acceptar els fets que ens han donat la possibilitat d’existir. Això ens ajuda a fer les paus amb qui som per construir quotidianament convivències més equilibrades.

Una constant en l’ésser humà és el canvi. Les nostres cèl·lules s’estan regenerant tot el temps. Les nostres idees i emocions també es van modificant, ja sigui per influències o per una tasca autoreflexiva. De la mateixa manera, els “estats de pau” que experimentem en cada un i que construïm amb els que ens envolten, tot el temps van alterant-. A vegades és difícil aconseguir un equilibri dins el moviment. Però hi ha alguna cosa en l’ésser humà que el fa buscar aquest equilibri.

Indagar en la Història, vivint en pau amb el que ens ha precedit, ens dóna elements per viure el present amb alegria. Els éssers humans tenim molts límits, però dins d’aquests límits i, de vegades sobrepassant, podem conviure en pau. Ens toca a cadascuna i cadascun, dir-nos d’on i com venim, per decidir -congruentemente- a ser qui som i com som. Això és font de pau.

Javier Bustamente és psicòleg social i membre de l’Institut de la Pau de Badalona.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>