Estela Barnes de Carlotto

“Cada nét que es troba és un triomf sobre la dictadura argentina” (Mercè Rivas Torres, autora del text)

ARGENTINA, 1930

Aquesta mestressa de casa, de classe mitjana, casada amb Guido Carlotto i mare de quatre fills, mai s´havia dedicat a la política ni havia militat en cap partit fins que al novembre de 1977, en plena dictadura militar, la seva filla Laura va ser segrestada juntament amb la seva parella. Set mesos després la jove donava a llum a un nen, Guido, a l´Hospital Militar, esposada.

Moments després del part la van adormir i la traslladaren de bell nou al camp de concentració La Cacha, on es trobava des del moment de la seva detenció. Dos mesos després fou assassinada. El seu nét, Guido, que ara té 30 anys, segueix sense aparèixer.

“ Una societat que accepta una aberració semblant com la tortura i l´assassinat és una societat malalta. I per a poder curar-se cal que deixi de ser còmplice. No podem acceptar que existeixin centenars de nois i noies que no sabem on son i deixar les coses tal i com estan. Aquests nois son ostatges d´una dictadura que va acabar”, diu Estela Barnes de Carlotto. Presidenta de les àvies de la Plaça de Maig d´Argentina.

“ Al 1985, ja a la democràcia, vaig fer exhumar el cos de la meva filla”, explica Estela, “perquè un equip d´antropologia forense l´examinés a fons per a determinar-ne amb exactitud tot el que els militars havien negat. El deteriorament de la seva dentadura provava el seu llarg segrest, per la pelvis vam saber que havia tingut un infant i per les bales que teia allotjades en el crani, que havia estat executada per l´esquena. Així vaig reunir elements de prova per a la justícia. Després de veure els seus ossets, el seu cabell, vaig tancar el dol”, confessa estela, emocionada.

Guido, el seu nét, no ha aparegut, però el General Guillermo Suàrez Mason, Cap de la Primera Zona de l´Exèrcit Argentí, sota el que es trobava el centre de detenció La Cacha, on va estar detinguda Laura, fou condemnat a Itàlia a cadena perpètua.

Uns anys més tard, al 2004, en el Judici de la Veritat, Estela Barnes de Carlotto demanà que s´investigués a l´equip de metges de l´hospital militar que va atendre al seva filla i en especial a un militar d´un alt rang, que podia ser la persona que es va apropiar del seu nét Guido, doncs segons un soldat, que havia declarat davant la justícia, el militar va entrar a l´habitació on es trobava Laura i va sortir amb un nadó.

Tres mesos abans de la desaparició de Laura, estudiant d´Historia a l´Universitat de la Plata i militant de la Joventut Universitària Peronista, el seu pare, Guido Carlotto, fou segrestat pels militars i alliberat molt malalt, després del pagament de 30.000 dòlars i després d´haver estat sotmès a tortures terribles.

Després que Laura va desaparèixer, Estela es posà en marxa juntament amb milers d´àvies argentines l´objectiu de les quals era trobar aquests nois que van néixer a la presó i que en una gran majoria foren donats en adopció a famílies de militars o a policies.

Fins ara n´han trobat a 96. “Cada trobada ha estat na llarga lluita, amb molt d´esforç, treball i dedicació” afegí. Així l´escriptor argentí, Juan Gelman, Premi Cervantes 2008, va poder recuperar la seva néta Macarena Gelman García Iruretagoyena en Montevideo, després d´anys de recerca. La noia havia estat adoptada per un comissari de policia uruguaià i la seva esposa. Estela ha repetit en nombroses ocasions que la seva vida estava  “compromesa per a sempre”. Potser per això al setembre del 2002, quatre desconeguts van tirotejar casa seva quan ella hi era dins. “Crec que ho van fer aquests que encara pretenen callar veus”, va comentar en el seu moment.

Des del 1977 l´organització Avies de la Plaça de Maig està en marxa. Van començar essent un col.lectiu molt auster i petit, però poc a poc van anar reunint persones i forces fins a convertir-se en un element essencial de la lluita contra la impunitat a Argentina. “Ja fa 31 anys que busco juntament amb les Àvies a centenars de nadons robats per motius polítics i els seus pares, els nostres fills.

Junt amb elles, treballo incansablement i sense parar ja que els anys passen i encara falta molt per arribar a la veritat, la justícia i mantenir viva la memòria. Les pors, el cansament i la bellesa no ens impedeixen de seguir aquest camí que solament deixarem quan Déu ens cridi”, afirma amb la mateixa força del primer dia.

Però res ha aturat a aquesta dona que ha rebut el Premi Drets Humans de les Nacions Unides al 2003 i ha estat candidata al Premi Nobel de la Pau 2008.

“En aquest any vam estar proposades pel Premi Nobel de la Pau. Aquest any s´ha renovat aquesta candidatura i és molt important el recolzament dels Premis Nobels del món”.

Al 1983, un seminari a Nova York provà que era possible de reconstruir el mapa genètic, ADN, dels pares desapareguts, amb la sang dels familiars encara vius, i a partir d´aquest moment les Àvies van començar a presentar denúncies davant la justícia argentina, enfrontant-se a molt jutges “heretats de la dictadura” que no obrien causes o bé les retardaven . “Vam haver d´anar obrir camí” comenta Estela, “en el sentit i jurídic i en el psicològic. Els psicòlegs venien a nosaltres a preguntar-nos com podien aprendre a restituir un noi a la seva veritable família, perquè això era un fenomen nou per a ells”.

El banc d´ADN creat per les Àvies, juntament amb varis organismes governamentals, ha estat un dels més grans avenços en aquesta lluita. La llei que es va fer al 1987 “ens permet de deixar establertes les condicions pràctiques que possibiliten la identificació dels nostres néts encara que no hi siguem, ja que és impossible de saber quan seran localitzats “. Aquest banc té com a funció l´emmagatzematge i la conservació de mostres de sang de cadascun dels membres dels grups familiars, per a realitzar estudis d´identitat genètica fins l´any 2050.

“ Cada nét que es troba és un triomf sobre la dictadura argentina. Els 97 localitzats son l´aliment millor per a l´ànima. És el miracle d´un nou naixement perquè ells caminin lliures, recuperin la seva identitat i els seus drets. És el millor premi per aquesta tasca nostra”, afegeix emocionada mentre recorda els seus innombrables viatges per a denunciar la violència que va viure el seu país, per demanar ajuda i per a buscar fora de les fronteres d´Argentina a néts que podrien estar en altres com pot ser Espanya.

Pensa que a Espanya podria haver uns 50 nois d´entre 25 i 35 anys que desconeixerien ser fills d´argentins detinguts i assassinats. “Per això sempre repeteixo als joves”, comenta amb coratge i tota riallera, “ que no romanguin mai indiferents a les atrocitats”. Arran d´aquestes sospites, “hem creat a Espanya la Xarxa Argentina-Europea pel Dret a l´Identitat amb seu a Madrid. Encara no hem trobat cap nét, encara que hi ha joves que dubten de la seva identitat i recorren per correu electrònic a aquesta Xarxa”.

“ Creiem que poden ser uns 500 els nadons robats durant el terrorisme d´estat. Ja han passat 31 anys del començament de la recerca, i hem elaborat estratègies institucionals segons la situació político-social del país i l´edat dels nens buscats. Avui són homes i dones que en molts casos dubten de la seva identitat i venen a les nostres oficines a demanar ajuda. El ritme del nostre treball és cada dia més intens, amb noves dinàmiques innovadores per a que ells i el ciutadà que té informació, s´apropi a nosaltres”, conclou Estela.

One Response to Estela Barnes de Carlotto

  1. La dureza de este relato, la realidad histórica que refleja, próxima en el tiempo y en los afectos, la herida aún no cerrada, me lleva a pensar en la necesidad del perdón, como única forma de continuar tejiendo una vida con la sabiduría de la experiencia que nos recuerde siempre los horrores que la humanidad es capaz de realizar, pero también con el ejercicio libre y generoso del perdón que nos humaniza y engrandece ¿Cómo seguir viviendo si no es así?

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>