Enraonar, enraonar i tornar a enraonar

sculpture-hablarA casa nostra vivim un temps de fortes tensions, de manifestacions i contra-manifestacions, de declaracions i contradeclaracions, les xarxes van plenes de notícies d’un cantó i d’un altre. La paraula democràcia sembla tenir significats molt diferents i tothom s’atribueix aquest mot en propietat negant als altres que es puguin aplicar l’apel•latiu democràtic. Els mitjans de comunicació repeteixen que la societat està fracturada, que entre les famílies i els amics ja no es pot parlar del que està passant al nostre país, per por a trencar-se o deixar de parlar-se. “Podem parlar de tot menys de política” sembla la consigna d’aquests dies a les sobretaules familiars.

Doncs aquesta proposta és la més desencertada de totes, perquè el que necessitem avui es parlar i dialogar més que mai. Ja fa temps que vivim en una societat on hi conviuen plegats models i estils de vida configurats pels valors que cadascú i cada grup social defineix com a vàlid per a ell i per a la resta de la societat. La nostra és una societat oberta i plural i això ens ha demanat promoure sovint el diàleg entre totes les conviccions, cosmovisions i creences. I això és el que hem de continuar fent en aquests moments a tots els nivells de la nostra vida. Hem de dialogar i parlar si volem arribar a una comprensió mútua. Avui, més que mai, a l’àmbit familiar, entre els amics i entre els grups socials hem d’enraonar i enraonar. Enraonar vol dir donar raons, posar sobre la taula les raons que tenim cadascú. Només d’aquesta manera les diferents visions podran trobar-se i establir un marc transversal que permeti superar el conflicte.

La nostra societat està madura per tenir un diàleg. Sempre hi haurà persones i grups més extrems incapaços de donar raons i que s’emboliquen en les seves emocions o creuen que només ells tenen la raó. La resta, però, sabem que tenim raons i aquestes són les que volem compartir amb la família i els amics. Necessitem que les persones i els grups deixin fluir les raons, les sensacions, les emocions que en aquests darrers temps hem anat guardant en el cor i a la ment. Hem de ser capaços de posar damunt la taula tot el cúmul de vida i d’experiències que tenim i serà llavors quan ens adonarem que les raons poden ser vàlides per a uns i per als altres, perquè la vida en darrer terme no és una competència per saber qui té la raó, la veritat, sinó una trobada cordial i amical. Les famílies hem d’entendre que el millor testimoni que podem donar als més menuts, no és el d’un silenci poruc, sinó que som capaços de parlar al voltant de la taula, de donar-nos les nostres raons sense cridar, enfadar-nos o barallar-nos. Com podem exigir als nostres polítics que dialoguin i parlin entre ells, si nosaltres hem renunciat a fer-ho per por a la sobretaula d’una trobada familiar’?

La demanda de diàleg sorgeix de la vida concreta, dels diferents grups socials que demostren amb la seva actitud diària que el diàleg és possible, que no és una quimera, sinó una realitat tangible i visible. Compartint experiències a nivell d’una convivència real és com demostrarem que la vida, i no solament una discussió argumental, és la que ens ajudarà construir un país des de la concòrdia, on tots ho podem viure segons allò que pensem i volem, sempre que no fem mal a ningú ni a nosaltres mateixos.

Hauríem d’evitar caure aquests dies en la trampa de parlar només usant grans paraules, com democràcia, pau, llibertat, Catalunya, España, etc. Les idees a nivell abstracte poden ser més o menys clares, fins i tot ens poden ajudar a definir els conceptes amb claredat. Però el que és important per arribar a entendre’ns, són les raons que fan que una experiència sigui més desitjable que una altra, que veiem que és un bé real per a les persones, que quan cerquem el bé més comú possible per a tots plegats és quan més fàcilment arribem a entendre’ns.

Poso un exemple del que vull dir, una experiència viscuda a casa meva el passat 1 d’octubre. Com a moltes famílies no tots els germans pensem el mateix. Però sempre hi ha germans de visions molt oposades de pensaments ideològics totalment contraris. Aquests germans que semblava que no podien parlar van tenir un gest significatiu. Un d’ells per les seves dificultats físiques volia anar a votar però necessitava que algú l’acompanyés. La meva germana que estava totalment en contra d’aquestes votacions, que hagués fet tot el possible per evitar-les (sempre de manera pacífica), va acompanyar el seu germà a votar. I no només el va acompanyar, sinó que va agafar la papereta, va marcar el sí i el seu (meu) germà va votar a favor de la independència. Admiro la generositat de la meva germana de permetre que un germà exercís un vot en una urna en la que ella no hi creia. Després al dinar van tornar les discussions, els criteris diferents, però, per a mi, allò que compte és el gest que va tenir. La democràcia es juga a la vida i no tan sols en les discussions de sobretaula.

És temps de gestos, de veure la vida dels altres, perquè davant del que fem i com vivim poques coses podem qüestionar. Després ens asseurem a xerrar i posarem les nostres concepcions en comú i podrem discutir hores i hores i fins i tot no arribar a cap acord. Però l’experiència em demostra que quan baixem al que fem i al que vivim ens posem més ràpidament d’acord, i si no som capaços de fer-ho, no trenquem els vincles ni el desig de seguir enraonant.

Estic segur que a la nostra terra es donen molts fets semblants al que varem viure a casa meva. Situacions que no ens expliquen els mitjans de comunicació, però que si els fem visibles són els que teixeixen i fan possible la convivència. Hem d’enraonar sense cercar una veritat abstracta i essencial, sinó el bé de la gent, encara que el seu bé no coincideixi ideològicament amb el meu. Hem d’assolir el reconeixement i l’estima d’uns i altres i és des d’aquesta plataforma que després podrem entrar en el debat dels conceptes, de les idees i de les grans veritats.

Jordi Cussó és president de la Fundació Carta de la Pau

6 Responses to Enraonar, enraonar i tornar a enraonar

  1. Muy bien Jordi, creo que en todas las familias han pasado cosas parecidas. Tú has dado tu testimonio muy valiente, el tuyo con tu familia, no el de otros. Aprovecho para daros también el mío, en este día:
    Pues sí, yo también volví a mis raíces, con la debida anticipación, pues vivo en el Brasil y, como no pude participar en el anterior referéndum, me programé con tiempo, para participar en éste. Desde que supe que iba a celebrarse, ya adapté mi agenda y viajes en función de esta fecha, con el consiguiente sacrificio que hicimos toda la familia (mi esposa e hijas brasileñas, que me dejaron ir a España en estas fechas). Como tengo una misión diplomática, como representante del consulado español, en una región amazónica, que dicho sea de paso, es varias veces mayor que Cataluña, me sentí en el deber de expresar mi No a la independencia de España, pues quiero seguir siendo español, además de ser catalán de nacimiento y hablar ésta que es mi lengua materna y paterna. Como mi planificación va de dos años en dos años, ya planee mi viaje a Barcelona, combinando con otros compromisos y proyectos profesionales, además de aprovechar de visitar a mi padre de 88 años, que procuro no dejar pasar más de dos años sin verlo. Al llegar, mi primera sorpresa fue la declaración de ilegalidad. Vale. Podían haber avisado antes. Ya estando aquí, en mi piso de la Barceloneta, donde estoy censado y empadronado, bajé al mediodía a la calle, después de ver las noticias por internet, como hago desde el Brasil, y delante del portal vecino acababa de llegar una señora de 69 años, con la manga de la blusa manchada de sangre, acompañada de otra señora más joven, a las que, el dueño del restaurante (que queda entre el portal de mi escalera y el de la vecina) las abordó enseguida preguntando lo que le había pasado, y nos explicó que la policía le había dado tres golpes de porra: en el brazo, en el pecho (y nos lo dejó entrever, certifico que estaba ciertamente rojo del golpe) y otro atrás. Mi reacción fue preguntarle enseguida ¿Pero usted no ha ido al hospital? Ella respondió que había ido al colegio electoral a las cinco de la mañana y que, después de la embestida policial, les recomendaron de ir a otro colegio. Continuó contando que había hecho una fila enorme y que, por fin, acababa de votar! (yo, ya sabía por internet, que en urgencias del Hospital del Mar, estaba lleno de heridos) y percibimos, los que al momento la escuchamos, de que, lo que tenía, era ganas de llegar a su casa. Ahí me salió la indignación y aún dije: pero, ¿alguien (pensando en los mossos de esquadra y bomberos que vi también en internet, haciendo barreras, para no dejar a la otras fuerzas armadas emplear la violencia) ha registrado la denuncia? y ella respondió: No, no hace falta, la televisión ya lo ha grabado. Y entró en su portal.
    Nuestra estupefacción nos dejó en aquel momento sin más reacción. Después pensé, ella no querrá hacer denuncia formal, pues ha perdonado.

  2. Esteve Rifà

    Diàleg, porta a diàleg i, com és natural, a opinions diverses. I, una assignatura pendent, és la de saber escoltar, deixant parlar abans a una, dues o més persones. És probable que, algú, opinarà allò mateix que un vol expressar fent una taula d’ opinions enriquidora.
    Gràcies Jordi per aquestes reflexions molt entenedores.
    Esteve

  3. Mercè Miró Ferreró

    Sí!!! Treballem per la PAU!

  4. El diàleg no ha de tenir com a objectiu que les parts canviïn la seva manera de pensar sinó de conviure.

  5. Teresa del Val

    ESTIMADO JORDI.

    En mi modestísima Fundación “Comunicación Integral para la Paz” -CIPA- nuestro lema es :
    “La comunicación es la base del entendimiento”
    Yo le doy el si a la comunicación para aprender a convivir en la unidad dentro de la diversidad.

  6. Josep Roca Trescents

    Es difícil no estar d’acord amb les reflexions d’en Jordi. Tanmateix sobre el tema que ens ocupa veig difícil establir un autèntic diàleg, en el sentit de posar en comú i enriquir recíprocament el propi pensament. Les emocions profundes, els slogans apriorístics esgrimits com a dogmes de fe polítics, així com l’apropiació (instrumentalització i degradació) de termes tan nobles com per exemple llibertat i democràcia, i altres drets, ho impedeixen totalment. Em sembla que la gran majoria de vegades tot això i la manca d’unes regles bàsiques compartides, porta a radicalitzar les pròpies posicions i agreujar la fractura social (que reflecteix la per mi lamentable guerra de banderes).
    Confesso que per aquestes raons, excepte en entorns molt propicis, no em sento gens inclinat a debatir sobre la ‘qüestió catalana’. Els idiomes emprats son, per desgràcia, massa diferents.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>